La ‘democràcia espanyola’ ha tallat els fils dels titelles en el cas dels dos actors titellaires empresonats. Res de nou si partim de la base que democràcia i espanyola són dos conceptes antònims, i també si revisem la història de la reacció judicial o, millor dit, repressiva contra tot allò que pugui ser alguna manifestació artística contra l’ordre establert. Podríem començar, sense anar massa enrere, a l’any 1977 quan als Joglars els van fer un consell de guerra per la seva obra La Torna, i fins avui on els casos com els dels rapers Valtronyc de Mallorca i el lleidatà Pablo Hesél, han continuat atemptant contra la llibertat d’expressió.
Valtonyc, va ser detingut per injúries a la corona, i a Hesél li demanaven 2 anys de presó per apologia al terrorisme. Tot dos víctimes de la repressió per utilitzar la seva música per dir allò que pensen, que senten i que volen difondre mitjançant el seu art. Altres músics ens podrien parlar de les temptatives ‘purificadores’ del poder judicial i policial espanyol, sense anar més lluny en Cesc Freixes ens podria explicar alguna cosa.
Fora de casa nostra també en van plens. Recordem casos com el grup de roc ‘Sociedad Alcoholica’ prohibit i censurat a les espanyes, això va passar l’any 2015, no cal tirar més enrere. Escandalós també va ser el cas del company i la companya basca ‘Pirritx eta Porrotx’, pallassos, quan volien censurar-los per la militància d’ella (Pirritx) a Herri Batasuna (dic volien doncs no ho van aconseguir mai, la pressió popular infantil que gaudien els seus espectacles ho va impedir).
L’Alfonso i en Raúl, els dos titellaires empresonats de la companyia ‘Títeres desde abajo’, portaven a escena un espectacle de titelles amb unes característiques molt concretes de la tradició castellana dins el teatre de titelles. En Lorca ja escrivia ‘Los títeres de cachiporra’ i el protagonista: Don Cristóbal (que és el mateix protagonista que el de l’obra de Títeres desde abajo), era un personatge cruel, barroer …, que acabava matant a tots els altres personatges de l’obra. A altres cultures també trobem personatges estereotipats a les representacions de titelles que exhibeixen com a característica la trapelleria malvada, el cas més evident per a mi és el del ‘Punch’ anglès que arriba a fer botifarres amb gairebé tots els personatges que surten a la funció incloent-hi el seu propi fill i al policia.
Podria seguir amb molts i molts exemples arreu del món d’aquest teatre d’origen popular que són els titelles, on les garrotades i les sàtires són una característica d’aquest gènere i no hi ha hagut represàlies cap els seus intèrprets, però a les ràncies institucions espanyoles de l’ordre no els hi val cap argumentació, aquestes s’estimen més continuar amb la seva cachiporra.
Alfonso i Raúl: llibertat i titelles!
Publicat a Xarxa Penedès