Un dia em vaig adonar que després d’anys fent espectacles per al públic infantil, de sobte em trobo fent espectacles per al “públic familiar”. Crec que tot és una qüestió de terminologia, com tantes i tantes coses que canvien de nom amb el temps, però descriuen la mateixa cosa.
A tots els que fem de públic ens pot agradar o no l’espectacle que hem anat a veure, i per tant al “públic infantil” també li pot passar. És totalment legítim que algun noi o noia s’avorreixi amb el que veu, no li agradi, no ho entengui… I aquí ve la pregunta: què s’ha de fer en aquests casos? Normalment quan algun infant perd el contacte amb l’espectacle, no pot estar-se quiet al seu lloc, crida, s’aixeca… I és aquí on crec que ha d’intervenir el “públic familiar”. Ja no només per a les actrius i els actors que hi ha dalt de l’escenari, sinó també perquè aquest noi o noia “alterat” ha de saber estar al lloc on és, dit d’una altra manera, ha de saber comportar-se, perquè no està sol i hi ha més públic que vol estar atent a l’espectacle.
Un espectacle infantil, o de “públic familiar”, es compon de dues parts humanes: una a dalt i l’altra a baix de l’escenari. Els que són a dalt, per molt que els agradi l’ofici, també treballen, i ho volen fer amb totes les condicions adequades, i els que són a baix, és el públic que es deixa “enredar”, o no, per la proposta. Amb aquesta definició tan simple vull recordar que un espectacle de “públic familiar” no és un “pàrquing-guarderia”, que les activitats proposades pels programadors generalment informen de l’edat recomanada, que com a “públic familiar” els adults han d’assumir coses tan simples com desconnectar els telèfons mòbils i no posar-se a xerrar un cop ha començat la funció, que no és massa grat ni per als professionals ni per als seus fills i filles veure pares i mares fent una becaineta, xerrant amb el del costat o llegint el diari mentre dura l’espectacle. I per últim, si parlem de “públic familiar” cal comportar-se com a tal. Molts cops els més menuts necessiten la complicitat dels adults que els acompanyen per compartir i perquè els ajudin, quan calgui, a entendre el que estan veient i escoltant.
Malgrat tot, com a actor, m’agrada el terme “públic familiar”.
Publicat a la revista Carrer de la Fundació La Roda